Antoni de Tebaida, l’ermità, és el primer sant no màrtir de l’Esglèsia católica, sant Antoni Abat o de Viana. Va néixer a Queman, la actual Kom-el-Arús, al sud de Memfis, Egipte, devers l’any 251 dC.

Anà al desert de Tebes, on en l’època dels faraons s’enterraven els morts, en coves i pirámides. Aquest és el lloc on s’instal.laven els primers eremites cristians.

A la cova on viu el sant, el Domoni i el seu estol de dimonions li presenten, un pic i un altre, tota casta de temptacions. Riqueses i poder, propietats i fama, dones i saviesa… tot ho rebutja. El mal perd. La fe guanya.

La cultura popular, transmesa oralment, proporciona un vastíssim repertori de gloses i cançons, plenes de gràcia i d’enginy, a vegades iròniques, sobre les relacions de sant Antoni i el Dimoni. Així, jugant a cartes, un davant l’altre:

SANT ANTONI I EL DIMONI
JUGAVEN A TRENTA-U,
EL DIMONI VA FER TRENTA,
I SANT ANTONI TRENTA-U

Sant Antoni es retira a les muntanyes de Líbia i d’Aràbia, prop de Deier-el-Meimun. Cura malalts, resucita morts, treu dimonis… Comencen els símptomes de santedat i es refugia a Qolzum, vora la mar Roja.

D’allà, l’any 340 parteix a cercar el primer anacoreta, Pau l’ermità. La llegenda conta que un centaure, un sàtir i un llop el varen guiar pel camí. Cada día, un corb baixava mig pa del cel per a sant Pau. Després el corb en davallarà un de cencer, per a tots dos.

Sant Antoni predicava els dogmes de la religió católica contra els heretges i tenia molts seguidors que imitaven la vida que duía, de solitud i treball, penitència i oració.

Va morir l’any 365. Tenia 105 anys. Poc després, l’Ésglesia catòlica el va canonitzar. Tot seguit es va començar la congregació dels ermitans en convents. Un cristianisme individualista que el Vaticà no havia pogut controlar i tampoc prohibir, era ja oficial. Per això, se’l considera el fundador de la vida monàstica.

El seu cos es traslladà d’Alexandria a Constantinoble i d’allà, fins a la ciutat francesa d de Vienne on, al 1095, s’hi fundà una abadia.